Em permetreu, encara, un orgull personal
He estat pobre
Açò m'ha despertat passats mesos i llàgrimes
Moltes fondes felicitats
Ara com ara em veig al costat d'una dona
Filla, com jo, del poble
Nascuda a Gandia
Pels carrers de València en uns passeigs interminables
Me l'he estimada molt
Me l'estime molt més que els versos de Virgili o Horaci
Criatures secretes que em proporcionaven alegria
Véiem davallar el crepuscle
Es despenjava des de les teulades
Queia sobre els balcons
Enterbolia uns vidres
Ens estimàvem molt, tots dos
Havíem robat uns gesmils en passar per un hort
Véiem la lenta arribada de la nit
La lenta instauració de les penombres
Per damunt els camps de Patraix
Per sobre les moreres i als canyars
Ens sentíem més pobres, infinitament pobres
Però més junts que mai, solidaris com mai
L'un al costat de l'altre
Les pupil·les enceses
El miquelet tenia, al capaltard
Tímides vermellors de gerani
Una rosa incipient
L'albereda de la potsguerra era trista
De condons i ferocitats d'abraçades
Però la redimia d'aquell moment
Que projectava, nítides, contra el cel, les torres
Els campanars
La humilitat dels dies de pa escàs
I cap de llibertat
Vistos des de les baranes brutes del riu
He viscut al centre del poble i confós amb el poble
Un entre tants, com vaig dir, i ara ho canten
El fet més lluminós de la meua existència
És haver conegut aquesta dona que encara m'acompanya
Amb el seu silenci i la seua conformitat
I haver creuat, amb ella, els carrers de València
Aquells dies de festeig i projectes que mai no s'han acomplit
Com si fos per a ella ara escric aquest cant
Com, arribats certs dies
No li podia regalar altra cosa que un sonet, una dècima
O el furt breu d'un gesmil
No em priveu, us ho pregue, d'aquesta humil il·lusió
Cansats d'anar amunt i avall
Véiem com s'encenien els llums darrere els vidres
Pensàvem els amables interiors d'una amor confortable
Premíem els nostres cossos
I seguíem, encara, cap a casa, vers el sopar indigne
Damunt la taula planava el llum d'una bombeta única
Com penjada, com morta, com trista suïcida
A l'extrem del llarg fil amb cagades de mosques
Ho recorde sense ira. ho recorde amb amor i enyor
Era la meua joventut
Era la nostra juventut
M'he proposat narrar-ho tot perquè és així com vaig pujar
Amb la mà d'una dona dins la meua com un ocell mullat
El pedregós altar de la pàtria
Com pujaríem el montgó, el penyagolosa, el mondúver, la serra
De la mariola, sant miquel de llíria
L'amor em va significar el coneixement humil de la ciutat
Cap del vell regne perdut
I centre del País
Jo arribava d'un poble, Burjassot, de carrers agranats i arruixats
Que mai no es va refer de l'espant de la guerra
D'aquell regne dels morts, els de la guerra i la postguerra
Jo vaig eixir, amb pas incert
Ple de besades i de nafres
Sense comprendre res ni entendre res
I et vaig trobar a tu, oh esbelta filla de Gandia
Que acabes d'eixir també, no de les coves del parpalló
O de les meravelles
Sinó de les tristes coves de la guerra
Plena d'arraps secrets
L'un al costat de l'altre vàrem recórrer la ciutat
De vegades no ens dèiem res
Tot ho haurien dit Ausiàs March o Roís de Corella
Ens aturà un espant davant certa casa del carrer de cavillers
Oh portal de Valldigna
I aquell carrer estret on va morir Jaume Roig
Les gàrgoles de la llotja
Com no t'he de recordar, com no he de fer-te un lloc ací
En aquest llibre
Isabel, Filla meua, Amarga i dolça filla meua?
Ací, a València, vàrem fundar la nostra casa
I ara et veig amb el ventre inflat pel preny
Com tornes del mercat
Amb la cistella
Feliç de raves, de lletugues, de llimes, de bledes
Els lluminosos bodegons que enllestiries cada dia
Mentre creixia el fill a les teues entranyes
De nit
Ens arribava al llit, llunyà, el requeriment de les sirenes del port
Ens va durar molt poc l'alegria del fill
Altra vegada, amb les mans buides, anàvem per la vida
Però dúiem, invicte, el propòsit de fundació
I arribarien altres fills
Sols els demane als déus que em permeten acabar aquest cant
I morir-me primer que tu
Em donaria horror, el més gran dels horrors, haver de perdre
La teua callada companyia
La teua confiança
El teu coratge
Ja no sabria viure sense tu
Aquesta és la primera vegada que ho declare
Et demane que em cregues
Implore als déus que accepten la meua petició