Res no em pot complaure tant
Com acabar la meua vida
El meu obscur treball
Enllestint el cant general del meu País
El seu extens mural unànime de corbelles i veles
De taronges i de magranes
Done les gràcies als déus per aquesta ventura
Arribaré, així
A la velledat o la mort
Condecorat secretament
Amb pas segur i una oculta alegria
Tot el que fet al llarg dels anys
No ha estat altra cosa que una lenta
Amorosa, minuciosa preparació per aquest moment
Per aquest llibre
Per aquest cant
Com les clares gents d'Alacant deixen el raïm a l'aire i el sol del riurau
Per intensificar el seu sucre
I esdevenir fondo delit
Em permetreu que mire la meua llarga feina de molts anys
Deixant, com el raïm
Els meus molt pobres versos
Fins que ha arribat el dia de la feina major i més bella
Aquest cant general
He recorregut de banda a banda el país
L'he recorregut amb la plenitud del dia
L'hora de les cigales i el sol
De les roselles i el forment
De la calma augusta dels tarongers i les llimeres
He vist avançar els batallons de la nit
Ran l'estupefacció dels alfalsos
Entre les moreres solemnes i humides
Vora la mar
He sentit arribar la nit
A la inquieta riba dels rius
On hi ha les coves on habitava l'home primitiu
La costera de Xàtiva
El barranc alcoià de la batalla
La lluna d'horta de Castelló
La intacta meravella de Gandia
I enyore molt unes pedres atònites de Beniarjó
Justament les pedres disperses
Amb voluntat dura de síl·labes
Del palau d'Ausiàs March
Açò no és la banalitat habitual d'un compliment de roses
Refusant tota mena de retòrica
Intensament recorde que he viscut
Que he viscut en un lloc concret
Entre unes gents concretes
En un país concret
Dansen per a mi sol
A la meua nit, al meu cor
Els guerrers de morella
Les gents d'Algemesí
Puja una veu de vidre o d'aigua a elx
Avancen pels carrers els moros i els cristians
Les comarques de Castelló
Veig la mar de Peníscola, petita i de dentetes, de saliva febril
Ran les pedres del vell castell
I veig la mar de Dénia o Xàbia
Els pàmpols de teulada
Veig el migdia únic d'Alacant
He rebut tot, al llarg de la meua existència ben pocs regals
Sóc pobre i mai no me n'he queixat d'ésser-ho
Tot era natural i em calia aceptar-ho
Ara
Passats els dies
Més tristos que feliços
Amb més de cansament que de satisfacció
M'adone que els déus em deparen el millor dels regals
Ser poble
Ésser un entre tants i em sé ric per sempre
Per a tota la mort
I acceptaré humilment la meua mort
Quan ho determinen els déus
M'enterraran com l'home de la cova negra
No amb uns grans de forment en el cul d'una àmfora
No amb els ferros rovellats d'unes aïnes
Com era el vell i ritual costum
Sinó amb el cansament de la delícia
El digne cansament epitalàmic d'haver viscut
Amb horror i alegria
Els dies del meu poble
I haver-ne alçada l'acta
Ningú no em llevarà aquest orgullo