Jo també evoque Súnion i Carles Riba em deixa
Compartir la nostàlgia, una sal exaltada.
El teu cos em féu lliure, o tu em vares fer lliure
Damunt els nostres cossos volaven els llençols
Volaven els coloms en el cel del crepuscle
Oh Súnion! Jo t'evoque, evocant aquells dies
Era la llibertat i era la plenitud
I era tota la vida corrent dintre les venes
Oh Súnion! He viscut
Incorporat a penes
Sobre la teua llarga nuesa, en la terrassa
Vaig beure a glops la brisa
Fores feliç, mirant-me
Recordem, de vegades, aquells dies enormes
Darrere, la ciutat el blau extens del mar
Home ja simplement, elementalment home
Sobre la teua fresca elementalitat
Oh ciutat, oh ciutat dels dies humiliats
De la rosa rompuda en la boca innocent
Oh dia sense objecte, i vida sense objecte
Hores amunt i avall alternativament
El vi barat, l'amor barat, la boira extensa
Damunt els nostres cossos volaven els llençols
Els llençols eixugats amb la brisa salada
Damunt els nostres cossos volaven els llençols
Els llençols eixugats amb la brisa salada
♪
Un al costat de l'altre, i completament nus
Sobre els taulells d'aquesta terrassa, conilleres
Fils d'estendre la roba, les teues rovellades
I per damunt nosaltres tot el cel, el crepuscle
La gràcia dels colons que sàviament volaven
Parlàvem lentament, entre pauses llarguíssimes
I creuava el crepuscle, com un peix, un fulgor
I evocàvem cisternes, aljubs, mirant el cel,
I havíem recobrat l'adorable impudor
Des d'on podíem veure tot l'esplendor de Súnion,
La plenitud volguda, la llibertat, la vida
Se n'eixien els versos dels calaixos, corrien
Pel passadís, com l'aigua queien pels escalons
Hòmens prudents i d'ordre s'aturaven, sorpresos
Se'ls apagava el puro i no tenien foc
Un crit de gol! omplia tot el cel del diumenge
Volaven els coloms en el cel del crepuscle
Oh Súnion! Jo t'evoque, evocant aquells dies