He aixecat, mentre escrivia, el cap
I amb ulls cansats de la cal·ligrafia
He vist enllà, damunt d'una tauleta
Que hi ha al racó del nostre menjador
Entre papers i llibres que m'estime
Com un ocell de ritme popular, com un gresol
Una fotografia de fa mil anys o de fa quatre dies
Tu i jo, Isabel, feliços d'un amor
I més enllà les sitges del meu poble
La veig sovint i et recorde moltíssim
El cos esvelt, com un cànter de Nàquera
I un breu ocell de tristesa als teus ulls
M'ha ajudat molt, de nit, mentre escrivia
Entre papers i fortuïtes síl·labes
Com qui, a la nit, intenta orientar-se amb mans
Amb ulls, jo t'evoque i et mire
Aquell instant de l'any 48
Tu vares fer que cregués altre cop
I m'has donat la teua companyia
El teu discret silenci, el teu ajut
Aquesta nit t'he mirat novament
Et tinc i et veig com et veié el meu cor
El dia aquell de la fotografia
Dorms, ara, al llit, i dormen els teus fills
En aquest gran silenci de la casa
Jo et vull deixar, amant, amats per sempre
Un ram convuls de síl·labes de vidre
Al dematí potser et floriran
Entre les mans de timidesa invicta
I volaran des d'ell brisa i colomes
Creix el mural de calç i de coets
Amb claredats i explosions de mar
Per un amor que se'ns enduu plegats
Secret amor, estendard lluminós
Barres de sang sobre un blanc intocable
Aquest amor salvatge d'un país
Que havem creuat, estimant-nos moltíssim
Des d'Alacant a Castelló
Amb els ulls plens d'una llum
Una gota de llum
Dic el teu nom en aquest punt mateix
Dic Isabel i canten els canyars
I pels carrers diversos de València
Passen amants que es besen a la boca
Amb molt d'amor presos per la cintura
Atarantats d'una olor de gesmils
Dic el teu nom i amb casta reverència
El posaré en un pitxer amb aigua
Dic Isabel i seguesc el camí