Aquest matí he sortit a estirar les cames I fotia un fred de mil dimonis El Marc tot just tornava del poble amb pa i cafè per esmorzar Hauria d'escriure un altre tema i averiguar què li passa al Vega Fa quatre dies que estem sota zero Surts de l'estudi i només veus camps, un gos que borda la boira Algunes ovelles i un sol incompetent que intenta escalfar Sembla que cada centímetre de França tingui propietari I cada mala herba la seva D.O. M'agradaria fer una cançó com aquella dels Nits Sobre les muntanyes d'Holanda, Jo la podria fer sobre els molins de Montjuïc Els llobarros de Navarra, les olives d'Irlanda O els barcelonins del Passeig de Gràcia. Etcètera O una cançó sobre els bojos que parlen sols -"Hasta que lo miras", deia el Fede- aquell tenor del metro O la veïna del Bernat que sempre discuteix amb algú que no hi és... Fins que aquest algú comences a ser tu Però llavors me n'adono que jo mateix em passo el dia així Parlant sol, donant voltes a les coses, Com si mantingués una conversa amb qui cony sap qui Dic que componc cançons... Potser és una excusa Canto per dins, com qui parla sol Enmig dels gèlids camps de França Canto per dins, com si estigués boig Fins que algú es decideixi a escoltar-me