Biyografi

A Vellut i purpurina, el seu segon llarg i tercer treball per a Bubota després de l’EP A Manacor (que li va valer el premi a l'artista revelació de la revista Enderrock), Santiago és més Jorra que mai. Més Jorra, més gran i més lliure. Fins el punt d’atrevir-se a tocar, gravar i mesclar la meitat de les cançons del disc en total solitud i l’altre meitat amb l’equip habitual: la banda que l’ha acompanyat aquests darrers anys —amb els seus inseparables germans Daniel i Carloscar Gómez al capdavant, Biel Riera i Toni Llull—, i amb Michael Mesquida i Pep Toni Ferrer dels Estudis Favela a càrrec de la part tècnica. Mesquida i Ferrer han sabut, a més, acabar d’adobar el resultat final, de manera que t’és difícil distingir quina de les dues meitats és quina, donant-li continuïtat a un disc carregat de l’habitual dosi de hits efusius i incontestables (“Cançó nyonya”, “Brilles”, “Monument”), inconoclàstia radical (“L’home de marbre”, “El desig”) i homenatges als seus grans ídols (Guided By Voices a “Independents”, per exemple), sempre amb un gust impecable i sense cap vergonya de res. Perquè aquest és el secret de Vellut i purpurina, la llibertat i la insolència amb què Santiago ha donat forma a un disc que suposa la confirmació de que estam davant d'un dels talents més únics que han sortit de l'illa en molt de temps.