Ara som en aquell punt On els cossos són com aigües Barrejades sense mida On no arriben les paraules Sortim enlairats com si mai Tornéssim a ser junts On les mides i les formes Són canviants Prenen vida i es deformen Dins cada petit instant I al nostre davant llums d'espelmes Que ens veuran fugir Dits com llars de foc Brases dins la pell tan nua Els dos cremant del tot Vells coixins i antics llençols Amb tants records Branques i pètals de flors De flors que ara cremen pels dos Com aigües d'un sol mar Plou i no vessen... mai Ara som en aquell punt On res més ens fa aparèixer I allunyar-nos del present I fer ho sense cap pressa Humilment brillant... quan et tinc davant.