Sol de llauna, cel de glaç
Dins el calaix d'un armari
Draps de dona i un infant
Amb un regust enigmàtic
Ve de néixer, està sorprès
Té uns grans ulls Modigliani
Absents, tristos, verds i oberts
I una vida fins que els tanqui
És l'home estàtic, la tristesa el té corprès
Les orenetes faran nius als seus cabells
♪
Quan ja té tres anys no surt
A empaitar les papallones
Quan un gos lladra no fuig
I els vestits paguen la broma
Quan la neu remou el cel
Ell la mira en lloc de córrer
I li'n queda el rostre ple
Com les estàtues de Roma
És l'home estàtic, la tristesa el té corprès
Les orenetes faran nius als seus cabells
♪
Més grandet troba un ocell
A sobre d'ell, a dalt d'un arbre
Ell no es mou i un excrement
Li fa blanc a mitja cara
Troba la nina d'un ull
I la voldria per companya
Però no la mira ni acull
I la nina se'n va a França
És l'home estàtic, la tristesa el té corprès
Les orenetes faran nius als seus cabells
♪
Una noia li ofereix un clavell per la solapa
Ell se'l mira, però no el pren
I el clavell se l'endú un altre
Un estiu quan ell ja és gran
L'amor ve amb tres candidates
Ell les mira afalagat
Però l'amor té pressa i marxa
És l'home estàtic, la tristesa el té corprès
Les orenetes faran nius als seus cabells
♪
Un bonic dia d'abril
Tot són flors i ell les olora
Però surt l'amo d'un jardí
I li fa una cara nova
Descobreix que no està bé
I vol dir-ho a una senyora
La senyora no l'entén
Perquè és mestra d'una escola
És l'home estàtic, la tristesa el té corprès
Les orenetes faran nius als seus cabells
♪
Han passat anys, s'ha fet gran
I assegut davant la porta
I esperant l'enterrament
D'aquell de la cara nova
Cel de vidre, lluna d'or
Dins d'un caixó sense potes
Jeu el cos d'un home mort
Ningú riu i ningú plora
És l'home estàtic, la tristesa l'ha matat
Les orenetes d'ell, mort, fred, han emigrat