Canto amb el cap, Que el cor el tinc pansidet, Aviat se'm va eixugar, El mil nou-cents seixanta-set. Faig versos d'adolescent Plens de llunes i de miralls; De lliris, roses, clavells I sensacions a la pell. Som d'eixe món? Potser sí, potser no. D'un món de gorres de cop I cavallets de cartró. D'insuls purament locals, Com beneit o capsigrany; Que no havíem conegut Beneits internacionals. Ferotge, arriba un orat, No llegeix res perquè és ferreny, Diu que els clàssics no els entén I els moderns encara menys. Qui fos sant, qui fos déu; qui fos creient o ateu. Voltat d'àngels al cel pujar. Qui fos ximple i badoc, sense seny o amb molt poc; Activista al ciberespai. Quants viatges absurds haurem de planejar Per fugir del cercle familiar? Quants esports d'aventura ens haurem d'inventar Per entretenir el bestiar? Canto amb el cap, I encara ple de licor; Poso espelmes als sants Per a tornar a cantar amb el cor. Ara tothom sembla vell, La gent gran, fins el jovent. Per això t'enyoro tant, Mil nou-cents seixanta-set.