Benvinguts al meu poble, poble gris...
Ara queda clara la v'ritat irrefutable:
L'alegria ha passat deixant que guanyés el diable.
Perquè inevitable-
Ment, ningú ha fet cas del missatge.
Ningú. I és molt dur...
Per què no s'ha trencat l'encanteri d'aquest poble?
No hem après res, malgrat tot el que hem vist?
I no és trist?
Perquè inevitable-
Ment, encara ens fem la pregunta.
La pregunta insuportable:
Per què no hem despertat?
Per què no hem despertat?
Per què no hem despertat?
Per què no hem despertat?
Ja se n'han anat.
Sí. Ja se n'han anat.
Que trista que és l'alegria per als que passen, no?
I que trista que és per als que es queden.
Joan... i ara què vols?
Lina... ha sigut un error... jo no...
Sí. Des del principi.
No, no, no... Vull dir que jo he comès un error. Jo. Ho reconec.
Però tornaré a ser el de sempre.
Saps quin és el problema? Que jo ja no soc la de sempre.
Ja, però... i els nostres plans?
Et penses que podem tornar a la casella de sortida
Com si no hagués passat res?
Però on aniràs?
Lluny de tu. Lluny del teu pare.
I lluny de la mediocritat d'aquest poble gris.
I tu, Nil? Tu no véns...
No. No vinc. Algú s'ha de quedar despert aquí.
Algú s'ha de quedar per seguir intentant que els altres despertin.
Amb una que desperti no n'hi ha prou.
Però amb una es comença.