Soc un palau en ruïnes,
Que el temps ha fet malbé,
Que s'ensorra, quan el toques,
Que es desfà, si el vols fer teu.
Soc com aquell miratge,
Que al desert et sedueix.
Prò quan tu vols beure'n l'aigua,
Davant els ulls desapareix.
Atura aquestes mans.
Atura aquestes mans.
Atura aquestes mans,
Si no vols prendre mal.
Atura aquestes mans.
Si tinc la veu trencada,
és per la mala vida,
Per la pols de la carretera,
Que et fa senyal, que et fa ferida.
Pel mal de cap de la ressaca,
Per l'excés de ciutats vistes,
Que al cap totes se't barregen,
Que passen ràpid rere els vidres.
No saps quin dia és,
Ni a on despertaràs.
Llençols bruts, coixins suats.
Nits d'hotel que oblidaràs.
I oblidaré les teves mans...
M'he tornat insensible al tacte.
... com he oblidat tantes altres mans.
I només vols tancar els ulls.
Aturar-ho tot.
Congelar el paisatge.
Per sentir algú a prop.
I obres els ulls
I el món encara es mou.
I sempre cares noves,
Maquillades d'alegria.
Tothom et vol esprémer,
P'rò tu només tens una vida.
Una vida que batega,
Que s'agita per ser lliure,
Que per sorpresa explota
I en explotar, tot ho fulmina.
Vigila aquestes mans,
Si no vols prendre mal.
Vigila aquesta mans,
Soc a punt d'esclatar.
I només vols tancar els ulls.
I cremar-ho tot.
Incendiar el paisatge.
Començar de nou.
Tinc una flama.
Un foc que et pot cremar.
Tinc una flama.
Que tot ho arrasarà.
I obres els ulls
I encara sents dins teu el foc.