Com si el reflex més platejat de lluna clara
Damunt l'onada es volgués quedar
Així recordo el teu cabell, amiga blanca
Mig amagat pel mocador de cap
I es feia estrany venir del llamp de fora via
I acostumar-se al tremolor constant
D'aquella espelma que fent mitja es consumia
On esperant cor i records s'estan
I una cançó, que sí, que no
Que tard o d'hora
De la memòria feia un cabdell
I era l'arrel des del bressol fins a la tomba
Llavor escampada pels vuit vents del món
Ves per on!
Que lleugera avança la barca
Amb la vela inflada per la tonada dels pescadors
Com si fos garbí, com si fos migjorn
Ves per on!
Com arrenca i solca la terra
Que la veu trencada va acompanyada d'esquella i bou
Si no fos pel temps
Si no fos pel jou
Ves per on!
Com si fos ahir
Ves per on!
Com si el món
Com si una arada secular l'hagués llaurada
I en cada plec hagués amor sembrat
Qui sap si estrany o enamorat, amiga blanca
Qui sap si lliure o bé forçat, qui ho sap?
I aquells ullets mig amagats, vellut i vidre
Eixuts per fora, emplorallats per dins
Mirant-me en ells com un infant em quedaria
Ahir i demà per endreçar l'avui
I una cançó, que sí, que no
Que tard o d'hora
De la memòria feia un cabdell
I era l'arrel des del bressol fins a la tomba
Llavor escampada pels vuit vents del món
Ves per on!
La taverna crida les penes
I la ratafia fa melodies de bon cantar
Quan la boira ve
Les cabòries van
Ves per on!
Pel rebost, la cuina i la tarda
A la galeria, testa ajupida, sargint mitjons
Mossegant el fil
Murmurant cançons
Ves per on!
Que l'amor se'n va
Ves per on!
Que l'amor se'm fon
I se n'ha anat del llit estant per no fer nosa
Al cel amb l'avi–han dit a l'infant
Jo m'he quedat provant de cabdellar una troca
Que enjogassat el gat va desfilar
I una cançó, que sí, que no
Que tard o d'hora
De la memòria feia un cabdell
I era l'arrel des del bressol fins a la tomba
Llavor escampada pels vuit vents del món