Les sardanes airoses pugen al cel,
I tothom sent en l'ànima dolçor de mel.
Sardanes com aquestes mai s'han sentit.
Fins les ballen els avis quan ve la nit,
I als genolls de la mare salta el petit.
Per planures i serres escampa el vent
De la cobla les notes alegrament,
I fins l'ona s'hi acosta que al lluny la sent.
En un coll de muntanyes hi ha un monestir.
De puntetes les monges van al jardí
Que les roses encenen i el llessamí.
Les sardanes arriben fins als seus cors
Amb gatzara i rialles dels balladors,
I entorn d'elles, els arbres, quines remors!
Dues monges, a l'ombra, les mans s'han pres,
Ja se n'hi ajunten d'altres i altres després;
Les de més lluny s'acosten; tothom ja hi és.
Ballen totes porugues, ben dolçament;
Enrogides de galtes, mig somrient,
I sos peus a la terra ni menys se'ls sent.
Rondinant, l'abadessa ja se n'hi va.
Sent-hi a prop llagrimeja; no sap renyar,
Que ella també n'és filla de l'Empordà.
La lluna que s'aixeca, les monges veu.
Pel damunt de la tàpia la cara treu,
I els hi diu, bondadosa: - Balleu, balleu!