Sempre plou vora la mar, Ja ningú visita la tètrica ciutat I un rostre blanc passeja d'amagat. Mans a les butxaques ha trobat la soledat, I l'aigua regalima pel paraigües destapat. Hi ha una roca prop la mar I l'intrèpid passatgista s'hi tira de cap, Sabates i corbata dins l'oceà I apagant les seves penes, s'endinsa en l'aigua fosca... Com un espantaocells... Hi ha ocells vora la mar, Rodejant el cos asmàtic lluny de la ciutat, I l'arrosseguen milles creuant l'oceà, Simulant sobre carenes, l'home vola i no s'ofusca; Com un espantaocells... com un espantaocells... Cap al centre del sol i al bell mig del cel I ningú mai l'ha trobat, però tampoc mai l'han buscat Perquè el paisatge és tancat, Perquè el paisatge és tancat. I... entre mil postes de sol, sirenes princeses, Balls de taurons i llaus de cançons. Cap al centre del sol, Vola l'espantaocells, I ningú mai l'ha trobat, però tampoc mai l'han buscat Perquè el paisatge és tancat. I és que el paisatge és tancat.