Tan fràgil com la vida però abrigat amb el verí diari
Que m'oxida la mirada i em recorda el meu calvari
Tinc un somni, recurrent en el que sóc a un escenari
I no em surten paraules i tu em demanes que pari
Que deixi ja aquest joc, que no vaig pas a bon port
No m'agrada encara no sentir-te a prop, i això ens separa
Que si no fos pel rap ja, fa temps, seria pare
I no estic preparat per tanta veritat a la cara
Però és que no sé estar parat, no m'agrada
Formar part d'aquest ramat d'aquesta estafa
Inèrcia que manlleva tota vida intel·ligent
Al temps que tot present esclafa
Benaventurat qui pensa massa
Qui és capaç d'aïllar el seu ventre
I desplaçar el centre de gravetat a un altre espectre
Aïllar la veritat de l'espectacle és el meu repte
Al teu costat no era perfecte
Però el camí més nutritiu mai és el recte
No és que esperi cap empenta, no em prenc res a la valenta
Si la frase va lenta, l'esperem, parem el tren per deixar empremta
Mantenir la ment desperta
Una imatge de pau érem tu i jo jugant a l'herba
Sota un arbre, aliens a la importància del moment
Que davant nostre naixia, a plena llum del dia
El que estava per venir ni tu ni jo ho vam escollir
I vam escriure així un destí que va lligar-nos de per vida
Ja vaig deixar de creure en el sentit d'aquesta vida
No escolto consells d'aquells que em volen dir com viure
Buscaré un amagatall
I si res té sentit, amb més motiu, jo cuidaré cada detall
Ja vaig deixar de creure en el sentit d'aquesta vida
No escolto consells d'aquells que em volen dir com viure
Un reducte on retirar-me
Un indret a prop del cel la parcel·la de pau
Vam escriure plegats un guió que ni somiàvem
La vida ens va ensenyar a lluitar pel tot que volíem
Ens va ensenyar a plorar i a riure, a disfrutar cada moment
Per això encara et recordo, per això encara estàs present
Perquè en cada pas que faig i en cada decisió que prenc
Sé que ets a dintre meu dient-me que sigui valent
Recordant-me que la vida és només entreteniment i
Que les cançons ens omplen l'ànima, però l'ànima es desprèn
Del nostre cos si el nostre nas respira un aire prou decent
Digne de les nostres millors hores, digne d'ocupar el colpejat tòrax
Que entre totes carreguem, és per tu que ja fa temps
Que no em doblego, que em nego a matar el meu nen
Per molt cansat que estigui, per molt pes que carregui a
Cada espatlla, el dia no s'espatlla mentre rigui
Mentre tot indiqui un mínim òptim jo voldré assumir aquest risc
I escriure-ho mentre visqui
Que visc de l'exercici
I exercir si sents l'encís és un èxit en si
Tant si rimes com si pintes
Mentre facis el que estimes il·lumines el camí
I aquesta és la premissa que ens ha portat fins aquí
Que ens brinda un nou motiu cada matí
Per totes les vegades que
Ens l'han negat, per els pals a la roda
Per tots els oblidats i pels que enyoren
I perquè si no ens fan cas, estaran sempre equivocats
Mentre, hauran de caure imperis murs i civilitzacions
No hi haurà terres, dictadors ni guerres contra el batec d'aquest cor
Un per un cauran davant d'allò que mai no mor
I així fins que el món en runes reconegui el seu error
El nostre món no entén de pressupostos
Som de platges i de boscos, confinats en les ciutats
Sabem que estar callats comporta costos
Transitant els extrems foscos brindem equilibri al cap
I un autèntic repertori d'art, estil i disciplina
Un dia valorarem tot allò que vàrem viure
Tot allò que vam aprendre però mai vam poder escriure
I que tot aquell vertigen és l'oxigen que ens oxida
Ja vaig deixar de creure en el sentit d'aquesta vida
No escolto consells d'aquells que em volen dir com viure
Buscaré un amagatall
I si res té sentit, amb més motiu, jo cuidaré cada detall
Ja vaig deixar de creure en el sentit d'aquesta vida
No escolto consells d'aquells que em volen dir com viure
Un reducte on retirar-me
Un indret a prop del cel la parcel·la de pau