No vinc a posar-t'ho fàcil, ni a donar-t'ho mastegat
Vinc del poble, vinc del barri, de les places i del parc
De les platges del Maresme, dels valls del Pirineu
Jo no reconec estats, amics, jo sóc de tot arreu
De quan l'Ateneu molava anàvem endavant i Blancs Wutan tenia veu
Vinc d'una ciutat en peu, ara calla i seu, creu-me
Cada cop que en el carrer mostrem la força
La borsa cau com la neu
He vist caure tant de fang a sobre meu
Que ja pots imaginar-te el que m'importa el que digueu
Ara em moc entre el meu somni
Ja complet, i les ganes de tornar a casa fet caldo
Regalo a preu de saldo el meu trofeu
És que no m'enteneu? No vull haver de caure't bé
No vull el teu protocol quan em coneguis pel carrer
No vull el like, no vull ser fake, no sóc l'artista del moment
Soc un gra de sorra que ha portat fins aquí el vent
En el món de "guanya, gasta, suma, cansa"
"Corre que a l'entorn has de convèncer"
Corre que t'aixafen si no penses, si no fas les seves merdes
Et censuren si protestes, en aquestes ens trobem
Però ja quasi no ens trobem, ens creuem i no parlem
Cada ànima camina contenint el seu infern, és la vida
La meva és terrenal i cognitiva
És curta però intensa i, com la teva, és tot mentida
I mentre anem passant l'estona, esquivant veritats incòmodes
Buscant en cada acte la passió que mou el món
L'amistat, l'amor i l'art que fugen de la moda nòmada
L'instant que vol prevaldre en la memòria al nostre nom
És un tresor, menyspreat i quotidià
Somriure no forçat que fas anant a comprar el pa
Jo em tallaria un braç perquè el poguessis conservar
Perquè tota ajuda és poca en el
Barranc, i el rap encara no dóna per tant
Encara recordo quan, vivíem de la il·lusió
Recolzant sempre la causa i prioritzant sempre la unió
Deixebles orgullosos de l'escena
Els carrers encara parlen de lo gran d'aquella època
Un nou dia comença i que així sigui
Que aquesta providència proveeixi cada cop que el món lidiï
Cada cop que em mogui l'odi la consciència dialogui
Jo prop de la llar de foc, cada cop que fora plogui
Cada cop que algú m'escolti, que no sigui en va el que digui
I que el nostre dol es fongui quan la música ens abrigui
Allò que mai no mor, la pulsió, aquell batec del cor
Les pors i les misèries enterrades per l'amor
Això és un cant a la vida
Furgant en la ferida per sentir-me
Viu fins al final dels meus dies, un al·legat intens
I una al·legoria contra l'agonia del silenci