Era una segona onada i jo segons me n'adonava
M'anava escalfant la mà per anar apuntant i depurant les noves barres
El que ens va connectar va ser nostàlgia
Enmig duna pandèmia amb moltes hores per donar-te
Noves normes i nou drama
Buscant la potestat del puto estat que les dictava
En un simposi de dos mil raons illògiques i quasi que
Ni les he vist encara
No tan ajudat mai perquè creus que ho faran ara?
Ells no tan ajudat mai
No tan donat mai força
Lluita per un espai que ells lluitaran per veure't fora
Lluitaran per veure't lluny i assenyalaràs la lluna
Abans que sigui teu preferiran posseir runa
Posar muros un seguro per el seu estil de vida
Tu t'apanyes amb dos duros i un durum que regalima
Vinga trinca'l! diga-li que tinc fam!
Tinc família repartida per la mani pintant finques
Va! poesia a les parets petits racons de rebellia
Petons ferits de vida, no hi ha confinament pel sentiment
D'un amor lliure
El teu cos la meva seu, el meu trofeu el teu somriure
Van tornar les hores mortes i, per tant, les cares llargues
Van brotar les males herbes que auguraven males ratxes
I aquest cop no! No quedaven ganes d'aguantar-nos les lleganyes
El sostre ens cau a sobre, les factures, la migranya...
La música, pura casualitat, lubricant de les paraules
Que penetren el teu cap, no queda una altra
El cost de l'ansietat en el meu cos és innegable
Em crema la paraula i he vingut a vomitar-la
A enderrocar un estat, fer caure una monarquia
Vam passar de debatir a defallir per apatia
A discussió per àpat tia, per aclarir allò que sentíem
Era temps el que calia
I era digne, indulgència per al dubte
El món agenollat davant del teu cor incorrupte
El món girant al marge del moment que ara vull viure
Descric el que m'envolta per depurar la conducta
Per la pura por que abruma a aquell que fuig cap endavant
Puix que no sap si l'ajuda o en dejú l'està deixant
M'agafo al clau cremant com a fil de la pellícula
Si aquest és qui ens vincula l'aventura continua
Però el moment augura dura realitat
Tocarà donar sortida a allò que sempre he predicat
Mimar-me i protegir-me de l'embat, fer la criva
Aposentar la despedida i ressorgir com un nou nat, vinga!
Sense haver tocat un llibre, sense la condemna estètica
I només el pes d'aquell que es descobreix en l'art descriure
Perquè així mima l'ànima
I l'única rutina que coneix és passar pàgina, inconformitat crònica
I anar tirant, anar aixecant el got de la desídia
Fins que vingui l'equilibri idíllic i aquest cop no sigui efímer
I per fi mereixi un brindis un estat anímic digne,
Al costat d'un amic brinda
Pels moments que no vam viure, pels que ja queden enrere
Per quan vam abandonar per un moment sentir-nos sols
Quan suàvem els llençols i entrellaçàvem els cossos
Joves i libidinosos en recerca de consol
Serveix-te del teu estol, desbrida el teu plomatge
Que el viatge no s'acaba tot i el setge del rellotge
Un horitzó d'històries ens espera
Amb allò que mai no mor com a bandera