He de dar-los-hi moltes gràcies. Prou me'n guardo de ser ingrat.
No vull que s'arribi a creure que el meu odi, tot i fix,
No coneix les diplomàcies i vull deixar ben pagat
Tot allò que pugui deure fins i tot als enemics.
He d'agrair la manera i agrair l'art poc subtil
Amb que disfressen a la fera perquè sembli un xai gentil.
Destrossant com qui decora, fent de la coacció un acord,
Fent dansar l'excavadora i provant que refili el porc.
Serà per a ells
Tot el que surti dels meus budells!
Gràcies, doncs, per demostrar-me on sóc jo i qui són ells.
Utilitzaré els mots d'arma i potser un dia els fusells.
Ja que la seva paraula té el valor d'un sac de fems,
Compartir amb ells la taula? Enlloc del món ni mai del temps!
Ja he fugit, m'he escapat de la seva veritat que s'aguanta amb unes pinces tan patètiques i minses que insulten la dignitat. I està clar que els seus diaris volen fer reaccionaris a la població civil –i sembla que el mateix Goebbels va escriure el llibre d'estil. Però observo, tanmateix, que la resistència crei: resistència compartida a empassar-se la mentida que la realitat podreix. Veig que la màquina sòrdida, tètrica, que gira frenètica com una roda secular no és tan espectacular. Ara ho miro des de fora i vol dir que tard o d'hora n'he sortit, arrupit o enaltit, amb el cervell i un sol dit o amb senderi i traient pit. I és que hi ha moltes vegades que més val fotre pedrades si saps on apuntaràs i és el cas d'aquest pas, que per anar a fotre un pedaç més val fotre-ho tot a terra, més val començar del ras